Sortida a Sadernes!

Hola a tots! Aquestes darreres jornades hem realitzat activitat com sempre. Creiem oportú destacar la sortida a Sadernes a l'Alta Garrotxa malgrat no disposar de càmera fotogràfica per immortalitzar el moment. Cassun dena, tot una badada!

Sadernes és un territori amb molta singularitat on nombrosos excursionistes, escaladors, banyistes, ciclistes de BTT i altres, poden practicar les seves passions i aficions varies.

Nosaltres vam optar per l'escalada, esport el qual he practicat durant molts anys en aquest espai de gran interès natural.

En aquest sentit, la roca que més predomina és de tipus calcari en un entorn que disposa d'una vall molt bonica i  voltada de cingleres i parets. Al matí ens vam dirigir a un sector on l'Alejandro va poder fer un tastet de pujar pel seu propi mèrit per una paret d'aquestes contrades.

La cosa va ser d'allò més emocionant. Cal dir que per ser el primer cop que l'Alejandro s'enfilava per una vertical, i solament amb l'ajut de les seves mans i els seus peus, ho va fer molt bé! Aplicava la força justa i necessària per anar progressant, utilitzava el joc de peus com si ho hagués fet de tota la vida (cosa molt important per poder completar els passos que la ruta li oferia), costava de creure i tot, i lo més sorprenent la serenitat i paciència en com es prenia l'ascens!

A la tarda vam anar a fer una excursió petita per la cinglera de Guitarriu on, veritablement, la vista que vam disposar va ser espectacular. La majestuositat del bosc sota els nostres peus poblat per roures i alzinars va fer la resta. El sol va donar pas a una càlid descans.

Cap a la tarda quarts de 5 vam tornar cap els cotxes deixant enrere els bons moments que ja havien forjat.

A Montagut vam fer un bon entrepà al bar collet per recuperar forces.

A les 20:00h ja tornàvem a ser a Girona i així comiat i fins la propera!!

Aquella nit, els dos vam dormir ben plans en els nostres llits desprès d'aquella intensa jornada!

Salut!

(Xavi) Alejandro, què fas? (Jo) Bé, aquí!!

Hola soc l'Alejandro i aquest cop em toca dir algunes paraules en el blog AleXavi.

Aquests dies hem estat fent volts a Girona. Els llocs on més vam passar l'estona han sigut la Devesa, Montilivi, biblioteca UdG, Decathlon i Media Markt, casa els meus pares i al cine.

A la Devesa hem jugat a futbol i hem xutat la pilota. A Montilivi vam veure un gran i emocionant partit del Girona F.C contra el Xerez. A la biblioteca em fet els deures, mira internet i pàgines socials i altres. Al Decathlon i Media Markt vam anar a fer una volta a mirar electrònica i coses d'esports.

Vaig ensenyar al Xavi la casa dels meus pares. En acabat vam sortir a fer una volta.

Sempre que quedem ens ho passem bé i ens expliquem com ens ha anat la setmana. Buenu, sempre ens expliquem de tot.

També a conegut alguns amics meus i al meu entrenador de futbol.

En conclusió cada vegada ens coneixem més. Estic content d'haver-lo conegut.

Dw!

El fred no pot amb nosaltres!

Tornem a estar aquí. Aquests dies de gener l’Alejandro i jo em notat el fred com tots vosaltres imaginem. No obstant, les baixes temperatures no ens ha impedit poder trobar-nos dia rere dia i fer el que ens agrada fer: improvisar.

Em aprofitat per conèixer com es Girona al hivern, em passejat pels carrers amunt i avall, una tarda vam berenar xocolata desfeta amb melindros, em estudiat, ens hem explicat confidencialitats i, jugar a la pilota a la devesa s’ha acabat convertint amb una activitat molt habitual.

Jo el miro, ell em mira, no necessitem dir-nos res, tampoc hi ha necessitat d’esbrinar que pensa un i l’altre; actuem com ens ve de gust, fem el que ens agrada, no ens marquen ni ens obliguem a fer res que no vulguem, bàsicament fa forces dies que ens coneixem.

Evidentment encara ens falta molt de camí per recórrer, individualment i conjuntament. No obstant, sabem que tot el que hem fet fins a dia d’avui ja no ens ho treu ningú; sens dubte rècords que ja estan dins de cadascú; sí, parlem de records perquè cada dia que quedem és ben especial. En altres paraules sempre hi ha alguna cosa que ho fa diferent del darrer cop que ens vam veure i, aquesta cosa diferent és un motiu més per donar-li sentit a la vida, almenys per mi, perquè cada retrobada té alguna cosa nova que ens mena a pensar: on ens hauríem conegut tu i jo si no fos pel projecte rossinyol? :)

Salut gent!

Cap a Mont-ras

Diumenge 18 de Desembre aprofitem per anar a Mont-ras, el poble dels meus avis. Sortim de l’estació d’autobusos de Girona a les 10’10h. Arribem a Palafrugell a les 11:00h. De seguit fem una petita aproximació cap al poble veí de Mont-ras. A mesura que ens anem apropant anem deixant enrere un ambient més urbà per introduir-se cada cop més en un àmbit més rural. Ja hem arribat!

Un cop aterrats, l’Alejandro coneix els pares de la meva mare, degusta la cuina tradicional de l’àvia amb un bon plat d’arròs i fins i tot mirem el partit de futbol del Barça - copa intercontinental -  al costat de l’avi.

Al cap d'una estona agafem les bicicletes i anem de ruta: primera aturada casa dels tiets on l’Alejandro aprofita per veure els xais i fer-se alguna foto amb el tractor del tiet. En acabat cap a la platja de Castell on juguem a tirar pedres al mar i fer jocs d’aquells improvisats que tenen la seva gràcia.

Quant ens cansem tornem cap a casa els avis, mengem una mica per recuperar forces de la gran pedalada realitzada i descansem una mica cosa que aprofito per mostrar-li objectes i documents de quan jo tenia la seva edat, en altres paraules xafardegem en el meu baül dels records.

A les 17:00h. - quant encara és clar - ens acomiadem de les grans persones que habiten a Mont-ras - els meus avis – i ens dirigim cap a l’estació per agafar el bus que mena a Girona.

Dins l’autocar disposem de temps per alguna broma i fins i tot per descansar.

Arribada a Girona sense incidències en una jornada molt complerta.

Bona entrada d'any mentors i mentorats!

Alejandro i Xavi

Comencem!

Ens presentem: sóm l’Alejandro i en Xavier. L’Alejandro és de nacionalitat Hondurenya i fa poc temps que va aterrar a les nostres contrades per unir-se amb la seva família que va venir un temps abans. Jo em dic Xavier i sóc natural de Girona ciutat i estudiant del 2º curs d’infermeria de l’UdG.



Uns dies enrere el Projecte Rossinyol va permetre que les vides de dues persones es creuessin, quan les fulles de plataners ja cobrien la Devesa i les paradetes estaven coent castanyes i moniatos concretament. El punt de trobada va ser l’escola on l’Alejandro cursa els estudis de primària, aquesta és la nostra història... 

L’hora de presentar-nos s’ha apropat, mentrestant espero assegut davant la consergeria de l’escola. Poc desprès l’Alejandro baixa de la seva aula i ens veiem per primera vegada.

– Hola Alejandro! Què tal? – pregunto jo  – Bé – em respon amb una lleugera expressió de timidesa. Aleshores comencem a intercanviar senzilles paraules i poquet a poquet els minuts regalen algun somriure per ambdues parts. L’Anna (tutora del projecte)  arriba amb una càmera fotogràfica per immortalitzar el moment i deixa pas a l’hora del comiat. Intercanviem els telèfons i acordem que en breu ens tornarem a trobar.

Dies més tard contacto amb la seva família i pensem de fer una trobada conjunta amb l’objectiu de passar una estona agradable i apropar cultures. El punt de reunió és el barri on resideixen. Vaig cap allà. De camí  una sensació de curiositat em recórrer el cos. A les 11:00h ens trobem i fem les salutacions i presentacions. Seguidament anem a prendre uns refrescs. Entretant, ens deixem captivar uns i altres per l’ambient que es forja en  la situació. I quina cosa! Doncs desconec si és pel frenesí en si o per algun altre motiu però l’avinentesa és bona i no falten explicar confidencialitats i anècdotes gracioses. A l’hora de marxar decidim veure’ns aviat.

La setmana següent l’Alejandro participa en una cursa d’atletisme organitzada a Fontajau. Aquest dia conec una part del seu entorn social. Ens ho passem molt i molt bé: investiguem tots junts el recorregut que tenen que fer els participants, els kilòmetres des de la sortida fins l’arribada a meta, estratègia per dosificar forces i completar el repte, etc. Arrenca amb el tret de sortida. Els ànims no falten!

Finalitzada la cursa ens trobem amb la seva mare, germana i pare per anar a menjar uns entrepans i recuperar energies. Les anècdotes del local on anem ens les guardem els presents jeje.

El dissabte 26 de novembre quedem a correus per anar al cine a veure la pel·lícula de Tintin. Crispetes, una taronjada, uns seients còmodes, bona companyia... quin riure, recomanem aquest film!

Bé, aquests dies freqüentem en el centre comercial,  anem a fer una volta amb el cotxe a veure el pla de l’Estanyol i Bescanó, estem per casa i curiosament coneix tots els membres de la meva família, etc.

Costa una mica d’exterioritzar el que anem compartint ja que tot s'ha iniciat amb certa intensitat i personalment això em dificulta que les paraules surtin fluidament en aquests moments. No obstant, sí és segur que el projecte m’està aportant una experiència molt positiva i enriquidora a la vida.

En altres paraules, l’Alejandro prové d’un món rural, és a dir, abans bé hi vivia amb els seus familiars allà a Hondures de manera que aquest proper dissabte visitarem casa els meus avis que viuen en el camp. Encara la meva tieta i tot l’ensenyarà a fer de pastor amb les cabres i xais jeje. Té tota la pinta de que serà divertit en un ambient totalment català i tradicional.

A reveure a tothom!